Glossari unitat 6

Hola a tots!

Avui duc el glossari del'unitat 6:

 

-Síncopa o nota a contratemps:La síncopa és un efecte rítmic que té lloc quan expressem el desplaçament de l'accent rítmic d'una melodia; quan el so d'una nota comença dins d'un temps feble i es perllonga fins a un fort.

D'aquesta forma, podem alterar l'ordre natural dels temps forts i febles. Combinant l'ordre natural de temps forts i febles; i l'ordre que nosaltres vulguem donar per mitjà de la síncope, podem enriquir moltíssim nostra música. Podria resultar avorrit no alterar els temps forts i febles.

 

El contratemps és semblat a la síncope, accentua una nota situada en un temps feble o part del temps feble; encara que, en aquest cas, no es perllonga el so al temps fort. És una inversió de la lògica rítmica fort-feble passant a ser feble-forta.

Quan el contratemps s'usa en combinació amb la síncope, es pot enriquir molt més encara el ritme d'una cançó. La sensació que tenim amb el contratemps és que tenim la impressió de que el ritme va en contra.

Una cançó sense síncope ni contratemps estaria enquadrada en un esquema més lineal rítmicament parlant. És una norma general que els intèrprets, en enfrontar-se a aquest tipus de partitures, improvisin amb el contratemps per enriquir el ritme a la partitura.

-Armadura:És el conjunt d'alteracions pròpies (patró de sostinguts o bemolls) que escrites al principi del pentagrama situen una frase musical en una tonalitat específica. Una armadura de clau té sostinguts o bemolls, mai tots dos.

La seva funció és determinar quines notes han de ser interpretades de manera sistemàtica un semito per damunt o per sota de les seves notes naturals equivalents, tret que tal modificació es realitzi mitjançant alteracions accidentals. Quan un intèrpret llegeix una partitura per primera vegada, només amb veure l'armadura pot fer-se una idea de la tonalitat en què es troba la cançó.

L'efecte de l'armadura s'estén al llarg d'una peça o moviment, exceptuant que aquest sigui expressament cancel·lat mitjançant una nova armadura. En principi, qualsevol peça pot ser escrita en qualsevol tonalitat amb la seva armadura específica, utilitzant després alteracions accidentals per corregir individualment cada nota en la qual tal armadura no hauria d'aplicar-se.

Les armadures de clau en general es representen amb la grafia a baix expressada, amb ♭ (bemoll) o # (sostingut) al principi d'una línia de notació musical, immediatament després de la clau i abans del signe de compàs. El seu propòsit és reduir al mínim el nombre d'alteracions necessàries per anotar la música en la partitura al llarg d'una peça. Per aquesta raó, se solen emprar les armadures per evitar la complicació d'haver d'escriure les alteracions accidentals cada vegada que apareixen les notes musicals que hagin de ser alterades en una determinada tonalitat.

 

 

 

-Cançó mágica:És un tipus de repertori que té una justificació curricular perquè ens serveix per treballar l'àrea del llenguatge: comunicació i representació bloc aproximació a la literatura.

L'objectiu és introduir als nens a través d'aquests relats musicals amb un gran component lúdic, en mons amb elements sobrenaturals (bruixes, gegants, etc.), que potencien la seva imaginació i les eines d'interpretació de la realitat. Aquest tipus de cançons es canten perquè succeeixi una cosa que no està passant; és com una invocació o conjur, fer màgia.

 

Per exemple:

 

 

 

 

-Escala pentatónica (àmbit de 8a): L'escala pentatònica major d’àmbit de 8ª és una escala de cinc notes ja que s'ometen dues notes, la 4ª i la 7ª amb una distància entre la nota més greu i la nota més aguda de 8 notes (do3- do4).

El patró d'intervals seria:
TO-TO-TO-SEMITO-TO-TO-SEMITO

 

-Cançó d'estructura de tornada i estrofes: És un tipus de repertori que té una justificació curricular perquè ens serveix per treballar l'àrea del llenguatge: comunicació i representació bloc llenguatge artístic.

Aquest repertori es caracteritza per ser un conjunt organitzat d'idees; és a dir, d'una banda està la part substancial que constituirà el tema principal o la idea central que seria la tornada i, d'altra banda, la secundària que constituirà els subtemes que sorgiran com a variacions de la idea central, la qual cosa serien les estrofes.

Les estrofes són seccions en les quals es desenvolupen la història, els personatges o les situacions de la cançó. La lletra és diferent en cadascuna d'elles però totes tenen bàsicament la mateixa melodia i harmonia.

La tornada és l'estrofa que es repeteix diverses vegades en una composició pel que conté la lletra i música que més es recorden. La tornada contrasta amb les estrofes en ritme, melodia, harmonia i lletra i sol donar més dinamisme al tema.

 

Per exemple:

 

 

 

-Index acústic: ndicació addicional que ens diu amb exactitud l'altura acústica en la qual està una nota ja que els noms de les notes de l'escala es van repetint ja siguin més agudes o més greus. Es representa amb un superíndex al costat de la nota musical.

Comencem amb l'escala on està el do central que és coneguda com la Primera Octava, és a dir, de el “do” central fins a el “si” més proper, i d'aquí podem partir a les altres; les següents octaves més agudes tindran el nom consecutiu, o sigui de la Primera Octava a una octava més aguda segueix la Segona Octava, després la Tercera Octava i la Quarta Octava.

Però per poder especificar en una nota en què vuitena està s'usen elements addicionals en la seva escriptura; Per escriure que una nota està en la primera octava la nota ha d'estar escrita amb minúscules i ha de tenir un superíndex 1. Per exemple: do1, re1, fa1, la1.

Les octaves agudes següents usen el mateix procediment: el nom en minúscula i en superíndex el numero que *respecta a la seva octava: Per exemple: do2 és un do de segona octava, la meva4 és un el meu de quarta octava, la3 és un la de tercera octava.