Avui vos presentaré els graus modals i els tonals.
Dons, si comparem l'escala major i la menor natural comprovarem que la seva diferencia recau en els graus III, VI i VII, els quals están alterats de diferent forma. Dons bé, aquest graus, juntament amb el gru II es diuen graus modals, també conegut com a graus majors.
Els altres, es a dir, els graus I, IV i V es diuen graus tonals o menors.
Dins del sistema tonal, cada grau en una escala té el un nom:
Avui xerrarem de l'armari de notes, la definició del concepte i l'armari de notes que hem utilitzat duran el curs de fonaments musicals.
Per començar, dir que l'armari de notes és un recurs didàctic per explicar la diferència entre l’altura que hi ha entre les notes. És una superfície on podem col·locar verticalment les diferents notes, una damunt l’altre per poder veure la diferencia i les notes més greus i les més agudes.
-Ritme corxera dues semicorxeres: És la
combinació en una mateixa pulsació de la figura de corxera seguida de dues
semicorxeres, perquè una corxera val 1/2 temps i dues semicorxeres equivalen,
igualment, a 1/2 temps.
El fonema rítmic de la corxera amb dues semicorxeres és titiri.
-Cançó d'estructura bitemàtica: És una
cançó que presenta una estructura amb dues parts o temes que podrien funcionar
de manera autònoma. Es diferencia de la cançó estròfica en què en la estròfica
es canvia el text cada vegada que es repeteix la tornada.
-Escala diatónica: El
model d'escala diatònica natural és el més conegut Composts de 8 sons —en
conjunt anomenats «vuitena»—, aquest model s'evidencia esquemàticament amb el
patró que mostren les tecles blanques del piano saltant les tecles negres, per exemple:
seguint la seqüencia do—re—mi-fa—sol—la—si-do. Sota el sistema modern de
temperament igual, l'escala diatònica està composta:
Qualitativament per 2 tipus d'intervals: el to (T) i el semitò
Quantitativament, l'escala completa té 5 tons i 2 semitons. La diferent
manera de distribuir d'aquests intervals (els cinc tons i els dos semitons) en
els graus successius, porta el nom de manera. Hi ha 7 maneres de distribuir
tons i semitons.
-Unisò:És un
patró que presenta dues notes iguals situades en la mateixa altura. En realitat
en aquest tipus d'interval no hi ha distància perquè es tracta de la mateixa
nota.
Quan diverses persones canten alhora, com en un cor, canten "a una
veu", és a dir, al unisò.
-Textura musical:
És la
forma en què els materials melòdics, rítmics i harmònics es combinen en una
composició, determinant així la qualitat sonora global d'una peça. Designa la
forma de relacionar-se les diverses veus que intervenen en una peça musical
(entenent com a veus diverses línies melòdiques simultànies, siguin vocals)
-Cànon:És una
forma de composició musical d'estructura polifònica basada en la imitació
estricta entre dues o més veus separades per un interval temporal. La primera
veu interpreta una melodia i és seguida, a distància de certs compassos, per
successives veus que la repeteixen, en alguns casos transformades en la seva
tonalitat o en altres aspectes. A la primera veu se li crida proposta o
«antecedent», i a les veus que li segueixen resposta o «conseqüent». És a dir,
és una composició a dues o més veus, cadascuna de les quals s'imita rigorosament
a la distància de unisò.
-Treset:És un
grup de valoració especial per reducció: està format per tres figures (notes)
iguals que equivalen a dues de la seva mateixa classe. Per exemple, un tresillo
de corxeres equival a dues corxeres (una negra); un tresillo de negres dura el
temps d'una blanca i així successivament. És un dels valors irregulars més
utilitzats.
El tresillo s'empra normalment per aconseguir implementar una mètrica composta
(les unitats de mesura del compàs s'agrupen en subgrups de tres) en una mètrica
simple (les unitats de mesura del compàs s'agrupen en subgrups de dos).
S'utilitza en els compassos simples com el 2/4, 3/4 i 4/4.
Sempre es representen amb una lligadura i un "3".
-Alteració:Les
alteracions o accidents són uns símbols gràfics que col·loquem al costat
esquerre de les notes musicals i serveixen para modifiquen l'entonació (o
altura de la nota) dels sons naturals i alterats.
-Graus conjunts:És una
successió de notes contigües en sentit ascendent o descendent en una melodia,
sense salts. Per tant és sinònim d'interval de segona.
Exemples:
- Do-Re-Mi-Sol-La; La-Sol-Fa-Mi-Re-Do
-Graus disjunts: Es diu
que una melodia té graus disjunts quan les notes no són contigües, és a dir,
entre elles hi ha més d'un interval de 2ª.
-Metrònom:És un
aparell que indica amb precisió el *tempo o la velocitat d'execució d'una peça
musical. Produeix de forma regular un senyal acústic i/o visual que permet al
músic seguir el pols del compàs de forma exacta.
Els polsos del metrònom vénen reflectits al principi de la partitura, per sobre
del primer compàs del pentagrama. Es representa per mitjà de la figura de valor
que utilitzem com a unitat de temps més una xifra que indica la quantitat de
pols o cops per minut.
-Síncopa o nota a contratemps:La
síncopa és un efecte rítmic que té lloc quan expressem el desplaçament de
l'accent rítmic d'una melodia; quan el so d'una nota comença dins d'un temps
feble i es perllonga fins a un fort.
D'aquesta forma, podem alterar l'ordre natural dels temps forts i febles.
Combinant l'ordre natural de temps forts i febles; i l'ordre que nosaltres
vulguem donar per mitjà de la síncope, podem enriquir moltíssim nostra música.
Podria resultar avorrit no alterar els temps forts i febles.
El
contratemps és semblat a la síncope, accentua una nota situada en un temps
feble o part del temps feble; encara que, en aquest cas, no es perllonga el so
al temps fort. És una inversió de la lògica rítmica fort-feble passant a ser
feble-forta.
Quan el contratemps s'usa en combinació amb la síncope, es pot enriquir molt
més encara el ritme d'una cançó. La sensació que tenim amb el contratemps és
que tenim la impressió de que el ritme va en contra.
Una cançó sense síncope ni contratemps estaria enquadrada en un esquema més
lineal rítmicament parlant. És una norma general que els intèrprets, en enfrontar-se
a aquest tipus de partitures, improvisin amb el contratemps per enriquir el
ritme a la partitura.
-Armadura:És el
conjunt d'alteracions pròpies (patró de sostinguts o bemolls) que escrites al
principi del pentagrama situen una frase musical en una tonalitat específica.
Una armadura de clau té sostinguts o bemolls, mai tots dos.
La seva funció és determinar quines notes han de ser interpretades de manera
sistemàtica un semito per damunt o per sota de les seves notes naturals
equivalents, tret que tal modificació es realitzi mitjançant alteracions
accidentals. Quan un intèrpret llegeix una partitura per primera vegada, només
amb veure l'armadura pot fer-se una idea de la tonalitat en què es troba
la cançó.
L'efecte de l'armadura s'estén al llarg d'una peça o moviment, exceptuant que
aquest sigui expressament cancel·lat mitjançant una nova armadura. En principi,
qualsevol peça pot ser escrita en qualsevol tonalitat amb la seva armadura
específica, utilitzant després alteracions accidentals per corregir
individualment cada nota en la qual tal armadura no hauria d'aplicar-se.
Les armadures de clau en general es representen amb la grafia a baix
expressada, amb ♭ (bemoll) o # (sostingut)
al principi d'una línia de notació musical, immediatament després de la clau i
abans del signe de compàs. El seu propòsit és reduir al mínim el nombre
d'alteracions necessàries per anotar la música en la partitura al llarg d'una
peça. Per aquesta raó, se solen emprar les armadures per evitar la complicació
d'haver d'escriure les alteracions accidentals cada vegada que apareixen les
notes musicals que hagin de ser alterades en una determinada tonalitat.
-Cançó mágica:És un
tipus de repertori que té una justificació curricular perquè ens serveix per
treballar l'àrea del llenguatge: comunicació i representació bloc aproximació a
la literatura.
L'objectiu és introduir als nens a través d'aquests relats musicals amb un gran
component lúdic, en mons amb elements sobrenaturals (bruixes, gegants, etc.),
que potencien la seva imaginació i les eines d'interpretació de la realitat.
Aquest tipus de cançons es canten perquè succeeixi una cosa que no està
passant; és com una invocació o conjur, fer màgia.
Per exemple:
-Escala pentatónica (àmbit de 8a):L'escala
pentatònica major d’àmbit de 8ª és una escala de cinc notes ja que s'ometen
dues notes, la 4ª i la 7ª amb una distància entre la nota més greu i la nota
més aguda de 8 notes (do3- do4).
El patró d'intervals seria:
TO-TO-TO-SEMITO-TO-TO-SEMITO
-Cançó d'estructura de tornada i estrofes:És un
tipus de repertori que té una justificació curricular perquè ens serveix per
treballar l'àrea del llenguatge: comunicació i representació bloc llenguatge
artístic.
Aquest repertori es caracteritza per ser un conjunt organitzat d'idees; és a
dir, d'una banda està la part substancial que constituirà el tema principal o
la idea central que seria la tornada i, d'altra banda, la secundària que
constituirà els subtemes que sorgiran com a variacions de la idea central, la
qual cosa serien les estrofes.
Les estrofes són seccions en les quals es desenvolupen la història, els
personatges o les situacions de la cançó. La lletra és diferent en cadascuna
d'elles però totes tenen bàsicament la mateixa melodia i harmonia.
La tornada és l'estrofa que es repeteix diverses vegades en una composició pel
que conté la lletra i música que més es recorden. La tornada contrasta amb les
estrofes en ritme, melodia, harmonia i lletra i sol donar més dinamisme al
tema.
Per exemple:
-Index acústic: ndicació
addicional que ens diu amb exactitud l'altura acústica en la qual està una nota
ja que els noms de les notes de l'escala es van repetint ja siguin més agudes o
més greus. Es representa amb un superíndex al costat de la nota musical.
Comencem amb l'escala on està el do central que és coneguda com la Primera
Octava, és a dir, de el “do” central fins a el “si” més proper, i d'aquí podem
partir a les altres; les següents octaves més agudes tindran el nom consecutiu,
o sigui de la Primera Octava a una octava més aguda segueix la Segona Octava,
després la Tercera Octava i la Quarta Octava.
Però per poder especificar en una nota en què vuitena està s'usen elements
addicionals en la seva escriptura; Per escriure que una nota està en la primera
octava la nota ha d'estar escrita amb minúscules i ha de tenir un superíndex 1.
Per exemple: do1, re1, fa1, la1.
Les octaves agudes següents usen el mateix procediment: el nom en minúscula i
en superíndex el numero que *respecta a la seva octava: Per exemple: do2 és un
do de segona octava, la meva4 és un el meu de quarta octava, la3 és un la de
tercera octava.
- Ritme corxera amb puntet, semicorxera: Una nota amb puntet, és una nota musical de qualsevol valor que es representa gràficament amb un punt al costat del cap. Aquesta marca li agrega la meitat del valor inicial de la nota a la seva durada total.
-Tonalitat fa major: Per ferm un escala de tonalitat fa major, hem de començar per la nota fa i cercar la nota següent, després de verificar qjue ella estigui a una distancia d'un to sencer (per seguir la seqüencia To-to-semito-to-to-to-semito). Sabe, que de fa a sol hi ha un to sencer, per la qual cosa es manté la fórmula, després de sol a la, també hi ha un to, i necessitem sguidament un semito, per seguir la nostra seqüència. Veiem que de la a si, hi ha un to i llavors ens veiem en l'obligació de baixar mig to la nota si perquè seguint la seqüència d'escala major correspondria tenir un semito.
-Bemoll: és una grafia que es representa amb el símbol ♭ , que indica una alteració, és a dir, col·locada enfront d'una nota fa que que aquesta redueixi la seva altura al mig to perquè l'esquema de l'escala triada, en aquest cas de manera major, segons el tipus de música que es desitja compondré. També està l'opció de posar-ho en l'armadura per no haver de repetir-ho davant de la nota que será bemol i facilitar així la lectura de la partitura.
-Cançó de diada: és un tipus de repertori que té una justificació curricular perquè ens serveix per treballar l'àrea de coneixement de l'entorn; bloc cultura i vida en societat.
L'objectiu és iniciar als nens en el gust per la participación en activitats socials i en manifestacions culturals i tradicionals, reconeixent alguns senyals d'identitat o culturals de l'entorn, propis de les Illes Balears: festes, tradicions, jocs populars...
Aquestes cançons es cante en una época determinada de l'any, per nadal, en els canvis d'estacions, per l'aniversaria, per el dia de les verges, ...
Per exemple:
-Cançó d'embarbussament: és un tipus de repertori habitual que té una justificació curricular perquè ens serveix per desenvolupar l'àrea del llenguatge: comunicació i representció bloc del llenguatge verbal. És un recurs didàctic que ens ajuda a treballar determinats grups consonants díficils de pronunciar introduint elements lúdics perquè sigui més fácil d'assimilar (endevinalles, can´çons, etc.)
Per exemple:
-Escala pentatónica d'àmbit de 6a: és una escala constituïda per una successió de cinc sons, altures o notes diferents dins d'una octava.
En realitat seria més apropiat parla d'escales pentatóniques en plural, ja que existeicen diversos tipus.A més són molt comuns i apareixen mostres de les mateixes en una infinitat de fèneres i cultures musicals. Es clasifiquen en dues grans categories:
Hemitóniques; que contenen un o més semitons.
Anhemitóiques: que no contenen semitons, és a dir, està separada per tons sencers i intervals de tercera. La més comuna és aquesta, que no està separada per semitons sinó per tons sencers i intercals de tercera.
L'escala pentatónica major de tesitura de 6ª és una escala de cinc notes ja que s'ometen dues notes, la 4ª i la 7ª, amb una distànca entre la nota més greu i la nota més aguda de 6 notes DO3 - LA3.
-Cançó d'empipar: és un tipus de temática que trobem habitualment en les cançons infantils que té una justificació curricular ja que ens servirá per treballar l'àrea del llenguatge: comunicació i representació bloc del llenguatge verbal.
Es diuen així perquè és una cançó que no s'acaba mai i a més , provaca l'empipament a la persona a la qual va dirigida. Es
deia així perquè és una cançó no s'acabava mai i a més “provoca l'empipament” a
la persona a la qual va dirigida. Però en educació infantil, s'ha d'emprar amb
molta cura ja que s'ha d'usar en el context adequat perquè els nens facin un
bon ús d'ella i entenguin que no va dirigida a ningú especialment, actualment
és més un joc fonètic.
Antigament sí que s'utilitzava per enfadar a algú i fins i tot ara quan algú
triga molt a fer una cosa, en castellà diem “és la cançó de l'enfadós” que
seria la traducció de cançó d’empipar.
-Cançó preparatoria:És un
tipus de repertori que té una justificació curricular perquè ens serveix per treballar
l'àrea del llenguatge: comunicació i representació bloc llenguatge artístic.
L'objectiu estimular l'adquisició de noves habilitats i destreses que li
permetin al nen/a la producció, l'ús i la comprensió de sons de diferents
característiques amb un sentit expressiu i comunicatiu, per a la interpretació
i creació musical. Es pot fer, per exemple, mitjançant l'exploració de les
possibilitats sonores de la pròpia veu i de la dels companys, del propi cos,
d'objectes quotidians i d'instruments musicals.
És un recurs didàctic pel qual entrenem o introduïm un interval o una nota; en
una cançó preparatòria no s'apareixen totes les notes de l'armari musical que
estem treballant però si que presenta una nota nova.
.jpg)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)
.png)